La finestra vernàcula: descendent directa de Lina Bo Bardi

Amb el repte d’honrar la petja dels temps passats com ho feia Lina Bo Bardi, l’estudi Bosch.Capdeferro Arquitectura ens va mostrar aquesta increïble escena, que seria la base fonamental del seu projecte. Ens van proposar crear una finestra que fos capaç de fer un homenatge al llegat de la Lina, el qual es reconeix per la preservació de la petja del temps, ressaltant-la sense alterar el forat existent de la finestra.

 

 

 

 

 

 

 

 

Lina, la reconeguda arquitecta italiana, va trobar una manera de difondre humanitat en l’arquitectura moderna de la seva època. Valorava les imperfeccions i la riquesa de la cultura local, preocupant-se per preservar el llegat de les generacions passades. La seva filosofia arquitectònica es mostra en el Centre Cultural SESC de Pompeia, una rehabilitació de l’antiga fàbrica de tambors de Sao Paulo, Brasil. En ell, les finestres irregulars i els recorreguts emblemàtics han transformat aquest espai en un centre comunitari dinàmic que recull oci, cultura i esport.

 

 

 

 

La proposta dels arquitectes ens va agradar tant que no vam dubtar ni un segon per posar-nos mans a l’obra i enginyar un prototip que respectés l’essència i la personalitat del forat de la finestra ja existent. Cada traç, intersecció i línia es va estudiar delicadament per arribar a l’objectiu conjunt: aconseguir una finestra invisible des de l’exterior, que emmarca el forat intacte des de l’interior. I amb una modificació del nostre sistema AX Ferro, ho vam fer possible.

 

 

 

 

 

 

El primer pas va consistir en cargolar els suports inferiors de la finestra. Dues platines de deu mil·límetres d’espessor, fixades al mur, que van servir com a punts de suport per anivellar i subjectar la part inferior de la finestra.

 

 

 

 

En el nostre taller es va construir l’estructura metàl·lica, una xapa plegada d’acer galvanitzat de quatre mil·límetres d’espessor. Per facilitar la instal·lació, el marc de la finestra es va fixar directament a l’estructura metàl·lica abans de sortir del taller. Una vegada a l’obra, primer es va encaixar amb els suports inferiors, fins a aixecar-la per complet i cargolar-la en tot el seu perímetre al mur.

 

 

 

 

Amb l’estructura ja fixada, només quedava unir la fulla amb el marc, amb els ferratges ocults en la part inferior i superior de la mateixa fulla.

 

 

 

 

 

 

Sense oblidar les prestacions necessàries a complir, es va dissenyar una canal personalitzada que evacués l’aigua provinent de les possibles gotes de pluja de l’exterior.

 

 

 

 

Aquesta innovació en el producte ens va permetre preservar el caràcter i la personalitat de l’antiga masia, complint amb els objectius i propòsits dels arquitectes.

 

 

 

 

En un món on la indústria ho acapara tot, és fonamental allunyar-se de l’estandardització, a l’igual que ho va fer la Lina a la seva època. Un enfoc visionari que equilibra la tradició amb la tecnologia actual marca la diferència. Reivindiquem que l’artesania i el llegat cultural poden i han de coexistir amb la tecnologia més avançada del nostre temps. No és poètic poder contemplar la peteja del passat, abraçada per un element innovador i d’última tecnologia?